Comissió de ARDF (orientació per radiofreqüència) de la URBBLL

Córrer, orientar-se, trobar la direcció

En el passat, els aficionats a les curses d’orientació per radiofreqüència eren anomenats "caçadors de guineus". Això pot portar a confusió ja que l'ARDF no té res a veure amb la caça. Els aficionats a l’ARDF busquen, amb l’ajuda d’uns receptors lleugers i portàtils, uns minitransmissors amagats en un terreny boscós. L’ARDF es pot practicar com un esdeveniment purament lúdic, però també intensament com a esport de competició.

El corredor d'orientació per radiofreqüència gestiona una combinació de coneixements tècnics, sentit de l'orientació i resistència física. Desenvolupa rapidament un sisè sentit sobre la propagació de les ones de ràdio. Amb l'ajuda d'un receptor portàtil, pot captar les ones invisibles i, primer, trobar la direcció des de la qual escolta el minitransmissor amagat al terreny, i després trobar l'amagatall. 

Saber utilitzar el mapa i la brúixola amb habilitat, permet trobar la ruta més ràpida des del principi per arribar a cada minitransmissor. El tercer component és la capacitat de caminar i la resistència per cobrir les distàncies entre les ubicacions dels transmissors el més ràpidament possible.

La recerca de la direcció de radiofreqüència també forma part de la radioafició. A l'ARDF gairebe tots els dispositius utilitzats són autoconstruïts o kits. L'ARDF és un esport reconegut internacionalment i sotmès a una estricta reglamentació per part de la IARU (International Amateur Radio Union)

 .

Tothom hi pot participar

Tot i que s'utilitzen transmissors i receptors de radioaficionat, els participants no cal que ho siguin. No és requereix cap llicència. Tampoc importa l'edat: hi ha casos de generacions familiars aficionades a les curses d'orientació per radiofreqüència, des dels nets fins als avis.

Les competicions de cerca per radiofreqüència estan disponibles en diferents formats, des d'esdeveniments a nivell d'associacions locals fins a la Copa del Món, des d'una caminada de diumenge fins a esports de competició.

Aprendre la cerca de la direcció per radiofreqüència 

Les oportunitats d’aprendre aquest esport les faciliten els esdeveniments planificats des de la Unió de Radioaficionats de Barcelona i Baix Llobregat URBBLL, normalment en cooperació amb altres entitats. Els organit­za­dors i responsables de la comissió ARDF de la URBBLL estaran encantats d’explicar als interessats o participants sense experiència la tècnica de cerca de la direcció i de mostrar-la mitjançant la participació en carreres d’orienta­ció per radiofreqüència. La URBBLL organitza seminaris en què s’ensenya com s’utilitzen els receptors i altres equips durant la competició i també s’ensenyen les tàctiques importants en una competició. Aquesta formació ajuda a molts principiants a aprofundir en el que han après abans d’aventurar-se en una competició real a nivell internacional.

Per al principiant també és important saber que no cal disposar d’un equip de recepció propi per poder participar en una cursa ja que, normalment, hi ha un gran nombre de receptors en aquests esdeveniments que es poden agafar en préstec. Això significa que no heu de viatjar amb el vostre propi equip per participar en esdeveniments i seminaris per aprendre aquest esport.

 El curs d'una competició

Tant si feu servir l’ARDF com a esport de competició o com a caminada de diumenge, el procés és en gran mesura el mateix: diversos emissors, normalment cinc, amagats al bosc transmeten alternativament en la mateixa freqüència cada minut. En el primer minut, l’estació 1 transmet durant un minut, i després l’estació 2 segueix al segon minut i així successivament fins al sisè minut en què tot torna a començar amb l’estació 1. Per tal que els corredors no es confonguin i corrin en cercles, els emissors emeten diversos senyals de ràdio, anomenats identificadors, en codi Morse: Consten de dos tons llargs -en Morse M - tres tons llargs - en Morse O- i el número de l’emissor en tons curts. El transmissor 1 emet un to curt, el transmissor 5 cinc. Aquest identificador s'emet durant tot un minut i a continuació el següent transmissor segueix amb el seu identificador de manera que es poden distingir els cinc transmissors. A més, un transmissor permanent transmet amb una freqüència diferent de la de destinació, de manera que podreu trobar el camí de sortida quan us heu perdut o trobat el darrer transmissor.

Es tria la distància entre els diferents transmissors de manera que entre l’inici i l’acabament s’aconsegueixi una distància de marxa de entre 6 a 12 km. Varia segons l’edat i la categoria.

Per trobar el camí al voltant del terreny, es disposa d’un mapa topogràfic detallat de la zona de competició equipada amb els emissors, en què es dibuixen els camins, les línies de contorn i la delimitació de la zona. Els mapes de les carreres d’orientació també són adequats per a les d’ARDF, ja que són extremadament detallats i posen de manifest les zones de vegetació i les característiques especials del paisatge així com a fites. 

Normalment es comença en grups de cinc participants a intervals de cinc minuts, és a dir, un grup en cada emissió de les cinc estacions. Hi ha corredors de diferents categories en cada grup, de manera que els grups inicials es dispersen al cap d’uns minuts i cadascú va pel seu compte. Aquesta regla s'aplica a esdeveniments petits. Si hi ha principiants poden sortir junts en grup amb altres grups familiars. A més del receptor, el mapa i la brúixola, cada corredor també porta una targeta de control en la qual s’han d’enregistrar els emissors trobats.

Primer escolliu una de les emissores que escolteu i aneu cap a ella en la direcció en què l’escolteu millor. Com més fort l’escolteu, més a prop està. Si esteu molt a prop, possiblement ja podreu veure la balisa que marca la seva situació. Tanmateix, si el transmissor que escoltàveu deixa de transmetre (ha passat el seu minut), haureu de decidir què voleu fer fins a la següent transmissió. Podríeu, per exemple, seguir el següent emissor però marcant al mapa els vectors d’aproximació del primer emissor per poder-lo trobar  fàcilment més tard. També es podria seguir a la ubicació del transmissor per estimació del vector d’aproximació. L’experiència ensenya ràpidament què fer.

Quan trobeu el transmissor, trobareu també un petit punxó o tenalles amb el qual heu de confirmar la vostra cerca marcant a la targeta de seguiment, perquè sense aquesta "marca" no es pot donar per vàlida la troballa. Per tal que pugueu veure la ubicació del transmissor a una distància d’uns 5 m, hi ha una balisa en forma de prisma de color vermell i blanc, on solen situar-se les tenalles o punxó. Aquesta modalitat de control s’està canviant a sistemes més automàtics basats en targetes-xip que s’anomenen SPORTident.

La majoria de les competicions tenen un límit de 120 minuts, cosa que significa que heu de marcar la sortida dins d'aquest termini per no ser desqualificats. La regla que s'aplica és: "Trobar una estació dins del límit de temps és millor que totes les estacions fora del límit de temps" Per tant, no us heu de deixar atrapar per la febre de la caça sinó arribar a la meta a temps, fins i tot si no heu trobat totes les estacions. A la línia de meta, el corredor lliura la targeta de control, es registren els temps i s’inicia l’avaluació, en la qual per descomptat guanya el corredor que hagi trobat tots els transmissors en el menor temps possible. Així i tot, l’esforç no és en va per als altres: tots els que acaben dins del termini, i també els ajudants, reben punts per afegir a una puntuació global. Si teniu prou punts, podeu penjar el "Diploma de participació en la carrera d’orientació per radiofreqüència" a la paret, un premi digne que poden assolir fins i tot  participants poc ambiciosos.

 Dos tipus d'esdeveniments de ARDF

Les competicions de ARDF estan disponibles en dues versions: les ones ultracurtes (VHF) i les ones curtes (HF). El comportament de cada opció és tan diferent que cal utilitzar tàctiques de ARDF  completament diferents. Els re­cep­tors i emissors també són diferents.

Si bé és relativament fàcil trobar la direcció en 80 m de l’ona curta (HF), en 2 m (VHF) les ones de ràdio del transmissor es reflecteixen en arbres i turons, de manera que a la competició de 80 m és més important córrer bé, mentre que en la de 2 m és més important conèixer molt bé les virtuts del receptor.

En harmonia amb la natura

Com que el bosc és la instal·lació esportiva natural per a l’ARDF, els participants i organitzadors d’aques­tes competicions tenen molta cura de transitar pels  terrenys de competició d’una manera respectuosa amb el medi ambient. La zona d’inici i finalització, així com les places d’a­par­ca­ment, es troben en llocs acces­sibles al públic.

Es consideren les zones de sortida del circuit a l’hora d’escollir les ubicacions dels transmissors. Els formadors, les persones que amaguen els transmissors al bosc, aprenen en seminaris que no han de configurar les balises a prop de biòtops, plantes rares i noves plantacions. Els transmissors se solen situar a prop dels camins, de manera que no hi hagi circulació de vehicles.  Durant un esdeveniment de ARDF, els corredors es distribueixen tant ràpidament pel bosc, a causa de les diferents tàctiques, que els possibles caminants sovint ni tan sols sospiten que hi hagi un esdeveniment esportiu, al contrari que a les curses populars o de bicicleta de muntanya; de manera que els danys causats al bosc durant l’activitat són els mateixos que puguin causar els caminants qualsevol diumenge. Hores després de la competició no hi ha rastres de l’esdeveniment.

Ressenya històrica 

Als anys vint, tot va començar amb una sèrie de proves realitzades per radioaficionats suïssos que volien investigar les condicions de propagació de les ones de ràdio. Sorpresos pels resultats, van tenir la idea d’orientar-se cap als emissors que prèviament havien ocultat al camp. La tecnologia utilitzada en aquells temps era encara força senzilla. Per descomptat, va resultar que encara hi havia molt per aprendre en tecnologia, en equips tècnics i per determinar la millor tàctica. A més, el corredor d’orientació per radiofreqüència en aquell moment, amb la tecnologia de vàlvules i les  bateries pesades poc "portàtils", no tenen comparació amb els receptors actuals amb antenes de ferrita, circuits integrats i altres semiconductors moderns.

Els aficionats, però, no es van rendir i van continuar les seves proves durant dècades, establint les bases dels primers campionats que es van celebrar a Munic el 1964. Més tard va començar a haver campionats amb participants d’altres països europeus. El 1980 diversos països no europeus van anunciar la seva participació i així es va crear el primer Campionat Mundial. Des d’aleshores, han tingut lloc campionats mundials i europeus en ARDF (Amateur Radio Direction Finding), per la qual cosa l’associació mundial de ràdio amateur IARU (International Amateur Radio Union) ha establert unes regles uniformes. L’any 1997 l’associació de radioaficionats alemanys, DARC, va acollir el 8è Campionat del món ARDF - al municipi de St. Englmar al bosc bavarès. En aquesta Copa del Món s’hi van inscriure 248 participants de 29 nacions.

Uns quants números

Cada any hi ha al voltant d’un miler de competicions d’aquest tipus només a Alemanya, en què participen una mitjana de 30 corredors. En esdeveniments més grans, com el campionat alemany, hi pot haver de 120 a 150 corredors.

La comissió d’ARDF de la URBBLL

Per tal de coordinar les competicions de ARDF, la URBBLL ha creat aquesta comissió que comença a caminar el gener del 2020 després de mesos d’investi­ga­ció sobre equips i normatives. La comissió està en contacte amb entitats del sector de l’esport per a joves amb l’objectiu de crear una xarxa potent de forma ràpida tot i que, de moment, les converses es centren en el CEEB (Consell de l’Esport Escolar de Barcelona) i diverses organitzacions d’Escoltes, però s’està obert a tota mena de propostes.

Si teniu cap pregunta, no dubteu en contactar amb la Comissió de ARDF de la URBBLL